Era el primer dia de juny i ja teníem davant nostre tots els estris que durant unes setmanes ens acompanyarien, en unes jornades que prevèiem, i no ens vam equivocar, que anaven a ser llargues.
Teníem caixes de diferents mides, cintes d’embalar, paper de bombolles, tisores, retoladors, etiquetes, gomets de colors per diferenciar les caixes i la seva futura ubicació, i un estri on posar la cinta d’embalar i amb un hàbil joc de canell, posar-la i tallar-la en pocs segons.
Aquella va ser l’eina més preuada i sol·licitada:
- Qui ha vist “lo de la cinta”?
- Fa un segon l’he vist aquí…
- Doncs no hi és…
- Doncs deu estar amb les tisores que tampoc trobem. Els primers dies tot va transcórrer amb una precisió i organització exquisida. Tot tenia un lloc on anar.
- ON HO POSO AIXÒ?
- A la caixa Partitures, Aula Marshall, Obres obligatòries, de la A a la D.
- ON HO POSO AIXÒ?
- A la caixa Secretaria, Material informàtic, cables i material elèctric.
- ON HO POSO AIXÒ?
- Ummm… Saps què? Farem una caixa d’ “Altres” on posar les 4 cosetes que no sabem onposar.
La veritat és que la única cosa amb la que somiàvem era amb deixar d’escoltar la repetida frase de “On ho poso això?”, i vam pensar que amb una caixa d’ “Altres” s’arreglaria.
Un parell de setmanes més tard, la caixa d’ “Altres” s’havia transformat en les caixes “Altres 1”, “Altres 2”, “Altres 3”… “Altres 27” … “Altres 89”, “Altres-coses-que-no-sabem-què-són-ni-per-què-les-guardem “, “Altres-poseu-tot-on-càpiga-que-demà-ve-el-camió”, “Altres-això-que-noto-deu-ser-un-infart”.
El trasllat va durar 4 dies sencers, amb dos equips de nosaltres a cada local. L’equip Comte Salvatierra ens afanyàvem a posar tot el que quedava mentre l’equip Via Augusta es desesperava cada cop que arribava una caixa sense gomet.
Pianos de cua que sortien pels balcons, l’orgue que es negava a abandonar el lloc que portava dècades ocupant per culpa del seu extraordinari pes, el mirall de la Sala que semblava impossible que pogués passar pel marc de la porta, i molts ensurts després, el pis de Comte Salvatierra va quedar buit. Amb les parets despullades i les aules desertes, el pis es veia immens, majestuós, i encara semblava que s’hi pogués sentir alguna nota de lluny.
En algun moment va ser impossible contenir les llàgrimes, pels records, pels moments viscuts, i per gratitud a unes parets plenes de música i vivències que no podrem oblidar mai.
Poc després de tancar la porta de Comte Salvatierra, ja érem al nou local, amb l’emoció i la il·lusió que acompanya aquest inici de nova etapa. Tots els pianos, tots els mobles i els objectes que ens eren familiars eren allà, juntament amb les caixes plenes de partitures, llibres, quadres, objectes de decoració, papers d’administració i coses que no sabíem ni tan sols que eren, però que s’havien guardat durant més de 80 anys i les volíem amb nosaltres al nou local.
I va ser aleshores quan, després d’un breu silenci, una “furtiva llàgrima” de desesperació va recórrer més d’una galta en escoltar un “i ara… ON HO POSAREM TOT AIXÒ???”.
